dissabte, 22 de juliol de 2017
Plaça de l'Església, Ansovell, Cava - 25722
Telèfon: 973 353 112 Fax: -

Històries...

01/08/2013

Expedient Moctezuma: Toloriu i el glamour asteca

Foto


(Text i fotografia d'Albert Villaró, historiador i escriptor. Article publicat l'any 2009 en un diari de la província de Lleida).
 

"Durant tota la meva vida adulta que m'he resistit a escriure sobre la soi-disant llegenda de Maria Xipaguacin Moctezuma, la filla del desgraciat emperador asteca que, per algunes estranyes caramboles de la història, diu que va acabar fent de pubilla de cal Grau al poble de Toloriu, al Baridà. Aquest colobrot mistèrico-pirinenc em provocava una mandra immensa i -ho confesso-, una punta d'ansietat. Ara que m'he fet més gran, trenco per primera i espero que per darrera vegada aquest vot de silenci.

Per començar a entrar en matèria cal revelar una reveladora dada estadístico-mística, que m'ha provocat un calfred al fil de l'esquena. Si piques al Google, entre cometes, el binomi "Maria Moctezuma" ens surten 1140 ocurrències. Si creues els ítems Moctezuma i Toloriu, 1410, com si fos un anagrama de la xifra anterior. Amb aquesta sorprenent coincidència numerològica, que farà les delícies dels esperits esotèrics, és evident que aquí belluga un gran misteri, sí senyor.

Recapitulem el que és de domini públic, per si de cas algun despistat no ha sentit mai explicar la faula. Ens n'anem al segle XVI. Conquesta de Mèxic, 1520. Hernan Cortés, conqueridor extremeny, té a les seves ordres un capità català: Joan Grau, baró de Toloriu, que ha anat a fer fortuna a les Amèriques. Encabada la conquesta de Tenochtitlàn, el baró Grau torna a casa amb una de les filles de l'emperador asteca Moctezuma II, la famosa Xipaguacin, que, un cop cristianitzada, adopta el nom de Maria i es casa amb el gentil cavaller pirinenc. Amb ella porta, és clar, part del mític tresor de la corona mexica, i -com és preceptiu fer amb els tresors mítics-, l'amaga de tal manera que encara avui ningú no ha estat capaç de recuperar-lo, malgrat que es diu que moltes expedicions d'Indianes Jones de pa sucat amb oli ho han intentat des dels anys trenta del segle passat. S'han apuntat possibles emplaçaments per al tresor asteca: l'església de Sant Pere de Toloriu, on suposadament van enterrar els cossos de la parella, i cal Vima, més amunt de Béixec, un solemne casalot el nom del qual diuen que en nàhuatl vol dir 'la senyora'. Perfecte. És sensacional, una història de primera divisió, que amanida amb les dosis justes d'exotisme, sensualitat ètnica, passió i cobdícia. A partir d'aquí, la resta ja és prou coneguda: frívols reportatges de premsa, enigmàtics programes de ràdio, fàcil literatura turística atiant el misteri. Tots, sense excepció, repeteixen lectures anteriors, acceptant la història sense qüestionar-la ni, Déu mos en guard, investigar-la com s'escau.

La realitat, però, és tossuda. El mètode històric, rigorós, implacable i sovint antipàtic. ¿Què hi ha del cert, en aquesta història rutilant? No res, dissortadament. No gran cosa, més ben dit. Però passa que el camí que s'ha seguit per bastir un artifici tan complex és tan o més apassionant que la pròpia llegenda.

Comencem per l'encomençament, que diria aquell. Punt número U. Enlloc del món no surt que Cortés exterminés la monarquia asteca amb la col·laboració de Joan Grau. No apareix ni en la documentació ni en les cròniques contemporànies, llàstima. Punt número Dos. Sí que van córrer per les espanyes descendents de Moctezuma (i encara corren!), que van fer una certa vida a la cort. Fins i tot consta als arxius l'existència d'una tal Maria, però que -ai las!- va morir soltera i sense compromís. Punt número Tres. Els documents publicats als anys setanta a "Església d'Urgell" per mossèn Soldevila sobre el vincle Moctezuma-Toloriu (testaments, partides de naixement...) són una pura invenció, suposades còpies d'uns originals que, a l'hora de la veritat, no apareixen ni en forat ni en finestra. Sap greu dir-ho, però què hi farem: és així. Punt número Quatre. Qui hi ha al darrere, de tot això? Quin és el Deus ex machina d'aquest fenomenal artefacte de ficció? Tots els dits apunten a una figura singularíssima i irrepetible de la picaresca nacional: Joan Grau Rifé, un personatge visionari que va fer-se passar per descendent directe del baró Joan Grau i, per tant, hereu de la corona asteca, i que es va fer ric als anys seixanta i setanta venent als nous rics del país títols nobiliaris de la corona asteca per la patilla. La famosa inscripció que hi ha a la façana de l'església, signada per un tal chevalier L. Vidal Pradal de Mir, nom de guerra del senyor Grau en una secta neotemplera, que també se n'han de tenir ganes. La novel·la no la té la princesa: la té el senyor Grau. L'ombra del dubte, com tot en aquesta vida, continua planant. Qui sap si algun dia trobarem la revelació, el descobriment impensat. Unes bigues pintades a la capella del Roser, a Toloriu mateix, que han estat restaurades fa ben poc, mostren algunes confuses escenes bèl·lico-marineres. La llegenda, pels que hi vulguin creure, continua viva.

I sinó, com diu Berlusconi: si non è vero è ben trovato. Amb menys material el gran Vivaldi va compondre una magnífica òpera, Montezuma (1733).

Neguit nu
El sainet moctezumià va tenir un eco inesperat en plena època del destape: la pel·lícula Desnuda inquietud, rodada l'any 1976 i dirigida per Miguel Iglesias Bonns (responsable, entre d'altres, de Tu marido nos engaña i Tarzán y el misterio de la selva), fou protagonitzada per la flor i la nata de la classe actoral de l'època del destape: Nadiuska, Gaspar Indio González, l'hermafrodita Eva Robin i -la quota indígena- uns llavors jovenets Enric Majó i Alfred Lucchetti. La vaig poder veure al cine de Baix de la Seu, fa mil anys, envoltat de soldats als que el bromur no els afectava gens ni mica. Recordo que era infumable, un horror, però encara s'hi veia una mica de carn. El paper de la Nadiuska era el de la filla del guardabosc, una mena de reencarnació de Maria Moctezuma, tan capaç de guarir ferides  amb una simple imposició de mans com de banyar-se al torrent ben esporreta. Hi sortien parapsicòlegs de pela amb quinze, uns impossibles murals asteques a l'església i encara algun altre despropòsit més, que ja ha desaparegut de la memòria. Cal tornar-la a veure amb urgència. Filmoteques del món, uniu-vos a la recerca dels rotllos!"


Fotografia: El mas de Vima, terme del Querforadat, municipi de Cava.

---

Bibliografia
Per aprofondir sobre aquesta falsa llegenda podeu consultar l'obra Vima i el Querforadat, de Rosalia Pantebre (Solsona Comunicacions SL. Solsona, 2001).


Cercador

Ajuntament
Totes les administracions

Destacats

Mapa Web